Crisi de l'Educació?

Una prova de l'endarreriment cultural d'aquest país és, paradoxalment, l'escassa qualitat del debat educatiu. Tot es redueix a tirar-li les culpes a la LOGSE, i als psicòlegs. Muñoz Molina ha estat un bon exemple d'aquesta conducta, indignant-se sobre l'estat de la lectura, el mateix dia que en EL PAÍS es publicava un article en el qual es recull que els espanyols llegeixen avui més que mai, i que el grup que més llegeix és, precisament, el dels més joves (15/12/07).

És més important cridar indignat, il·lustrat per anècdotes i amics (o cosins), que pensar amb tranquil·litat i documentadament. Si tant ha degenerat el nostre sistema educatiu, quan va estar millor? Potser qui això escriu (vaig cursar la primària en els setanta) pertanyi a una d'aquestes generacions que va tenir el privilegi de ser educada en un sistema millor? Quan estava en la primera etapa d'EGB, la mitjana de nens per professor era de 33, actualment és d'11. La despesa pública en educació era del 3% del PIB, avui ronda el 4,5%, però, a més, el PIB espanyol actual és molt major que el d'aquella època, per la qual cosa la despesa total, descomptada la inflació, s'ha multiplicat per set. La taxa de matriculació entre els 6 i els 14 anys era del 80%, mentre que avui la matriculació entre els 6 i els 16 anys és del 100%. Hi havia 140.000 becaris, avui 600.000, i, en euros constants, la beca mitjana s'ha duplicat, fins i tot quintuplicat, en el cas de les universitàries. A Espanya hi havia 2,5 milions d'analfabets, i mig milió d'universitaris. Avui hi ha mig milió d'analfabets i cinc milions d'universitaris. La probabilitat de la filla d'un camperol d'estudiar batxillerat era del 15%, avui és del 58%. L'actual taxa de fracàs escolar és preocupant, propera al 30%, però llavors era del 35%, i l'escolarització obligatòria durava 8 anys, i no 10, com en l'actualitat.

Vist el meu escàs èxit quan he tingut l'oportunitat d'expressar-me amb arguments abstractes i dades, procediré amb l'estil espanyol de debat intel·lectual: anècdotes i indignació. Vaig estudiar en un centre públic, en el qual es practicaven els "itineraris", tan del gust de la dreta. Això volia dir que, als 140 nens d'11 anys, agrupats en quatre sisens, ens ordenaven pels criteris que els professors consideraven associats a la "intel·ligència", però que vesteixi l'evolució de tots nosaltres, tenien més que veure amb l'obediència. Vaig tenir la sort de ser seleccionat per a sisè A; els meus companys que van ser assignats al sisè D van perdre, en el millor dels casos, tres anys de la seva vida, amb el consegüent balafiament de diners públics. En el pitjor, van perdre la vida amb la droga o en presons. L'estigma que suposava entrar en sisè D era emprat com a amenaça, per disciplinar-nos. A més, hi havia uns vint nens no escolaritzats, com els gitanos. Per tant, d'uns 160 nens de la meva edat arribem a BUP 14. Quan escolto el bé que era abans el sistema educatiu estic veient a algun d'aquests 14 oblidant-se dels altres 146.

Espero que aquesta història adoni de la profunda indignació personal que em produeix cada vegada que escolto a els qui van anar nens de bones famílies o pobres, però estudiants brillants, mal metre d'un sistema educatiu que obliga al fet que els 160 nens tinguin actualment garantit el seu dret a una escolarització de qualitat fins als 16 anys. Sí, de qualitat, doncs segons l'informe PISA, estan a l'altura d'Estats Units, Dinamarca, Itàlia o França (en ciències). Em bull la sang cada vegada que sento que abans estava millor l'educació, quan l'única cosa que passava és que àmplies capes de la població no tenien dret real a l'educació. Com no estaven a les aules, no eren un problema.

Entenc el malestar del professorat de secundària, doncs aquesta nova situació ha modificat el seu treball. Si Oscar, als 7 anys ja era un disbauxat incontrolable i als 12 esnifava cola, no vull ni pensar com seria als 15 en un aula. Però la solució no és tornar a tirar a 146 adolescents al carrer. El treball dels professors és prestar una atenció personalitzada als 160. I la labor de les administracions educatives és fer que aquest treball sigui possible, i no una declaració de bones intencions, i lleis a cost zero, o tornar als "itineraris". Això suposa comptar amb professors de suport, psicòlegs, treballadors i educadors socials, policia local... Més pressupost i més coordinació entre diferents professionals i administracions.

La curiositat per explicar la trajectòria d'aquests 14 nens va ser un dels motius perquè m'especialitzés en sociologia de l'educació. Les conclusions, provisionals, a les quals he anat arribant són les següents. Els problemes escolars s'expliquen per diversos factors, però, amb diferència, els més importants succeeixen fora de l'aula. Per això, els psicopedagogs ni són culpables ni aporten solucions miraculoses. Segons l'informe PISA, el 50% del rendiment educatiu dels joves s'explica per la posició social de la seva família, un 18% per la composició socioeconòmica de les famílies dels estudiants del centre educatiu, i un 6% per característiques didàctiques i organitzatives dels propis centres escolars. L'altre 26% queda sense explicació, i suposo que aquí és on entrem aquests 14 nens. És a dir, quan debatem sobre com millorar l'educació des de dins de les escoles, estem discutint sobre el 6% del problema. Es parla molt d'escola pública i privada, però les diferències de rendiment entre aquests centres s'han de l'origen socioeconòmic dels estudiants. El fracàs escolar entre els fills d'universitaris

La forta inèrcia d'una generació sobre la següent explica que els avanços educatius no siguin tan ràpids com ens agradaria. Últimament hi ha els qui lleven importància a aquesta inèrcia i no volen veure que Espanya és dels països de l'OCDE on la millora educativa ha estat major. Espanya ho fa raonablement ben donat el nivell educatiu de la generació dels adults. És més, a Espanya hi ha regions que ho fan tan ben com els millors països del món, com La Rioja o Castella i Lleó. Són regions en les quals històricament les taxes d'analfabets eren molt més baixes que en la resta d'Espanya. I en les quals hi ha psicopedagogs i s'aplica la LOGSE...

José Saturnino Martínez García (Sociòleg).